Sols Rock i Rollo
Un avorriment de calor i
tempesta sobtada m'udolava per Pons.Conduia per carrers desconeguts
per fer temps i mirar de conèixer mes lo poble.... em trobava ara amb l'una
ara amb altre “Eco; Adesso: ce sempre un motivo“ i
més d'un devia pensar que n'era ben boig... I que me'n fot a
mi? del “ben pensare”. Il mondo gira... si soc ben boig...
tant me'n fot el que barrufin ...
Jo de fet...ruminava de
fer-me amb una piragua oberta. Una canoa per anar pels
pantans...potser tinc ganes de pescar... per anar preparant la
supervivència? feia una calma-calor xafogosa com abans del
temporal i vaig rebre una trucada en el mòbil Samsung G.IV OEM
que em vaig comprar a Andorra i que no acaba d'anar igual que
l'autèntic com fan tots els OEMS...
I m'esperava una rèplica
barata... de ben cert que ho pensava. No hi anava amb gaires ganes
pas. Malgrat el bon rotllo que sempre ens gastem “Its only Rock and
Roll”. Peró no. El vaig sentir com un vi de criança. Un
Penedes amb cos...Un priorat amb un pel de dolçor, un negre de la toscana ... fins hi tot un vi fort i
aspre com els de Cerdenya... . Que et deixen aquell regust de dona
egípcia a dins del cos, com si en lloc de haver begut un glop,
haguessis fet l'amor amb una morena de pell daurada, petita i pneumàtica... amb un amor
d'aquells delicats i suaus. Un amor sense final com de Tao, d'aquells
que no cansen...ni s'acaben, ans t'inciten a més. Portava una banda de Luxe... un
va tenir enveja de la bona. Lo Bertran... -sempre penso amb en Cantat
quan el veig...- per analogia semàntica suposo. I que ja se sap la lliçó de
fa molts anys. I que n'es l'ànimus discret i secret del grup ... La seva
feina amb la Les Paül omple de cos i volum, gruix i
“senso-qualitat” per no dir “sustain” com diuen els
anglesos... em feia recordar Neil Young salvant unes distancies
insalvables...Si, un remember distant però he?No fotem que xerrar no costa res... i també un
guitarrista jove i enèrgic que intercanvia guitarres com qui es treu
la samarreta i fa sons del tot endovenosos o potser sons una mica
oblidats i en el fons sons retros? Avui ja no ... re-descobriments potser?
Era una Eastwood? aquella llampant bermella?O una replica OEM Coreana? alló que sonava a Gloria i
a Patti Smith? Es igual: resultava espectacular de totes maneres. El
Baixista i el bateria feien un motor més solid. Més Carterpiller,
que el dels mateixos Sopes. On sempre va fallar alguna cosa. Ep!!! i no
per falta de res,tangible, sinó de concepte, potser de competència?. Lo Cuco,
Francisco Lisicic, (-QUE ARA ESTA FENT UN DISC EN SOLITARI (OJO!!) al baix, es quedava sol massa sovint...
-Si que en va fer
algunes per recordar i mantenir la memòria activa. Ben cert que no en te
un pel de ingenu!!... Però el gruix del concert eren propostes
noves. Alló que s'hauria pogut esperat de Sopa
de Cabra, si no s'hagués
perdut en les intrigues dels negocis turbits del Neo Sala and Dr.
Company, o del Indigesta... Aquell sàdic que ens putejava els
concerts... i que en cobrava la comissió per cometre aquelles
barbaritats. Prou que avisava jo prou, però al capdavall la puntada se l'emporta el que la veu venir... I que entre l'un i els altres van malmetre una carrera
que jo en la meva entrega desinteressada, innocent i apassionada ....
veia venir més alta i gran i més clara encara . Sentir de primera ma
com allò penetrava en l'inconscient col·lectiu, i veure com aquella
mena de ràbia dirigida se'ls girava a cop d'ampolla i de
pedregada, poc després. Contemplar la derrota. I 5 anys de Travessa-Deserts del grup més important de tota la historia del Rock català. Em va fer mal. Quin
país de mesquins!!! Fariseus i Escribans!! Per a mi va ser una
experiència de la que no podré abdicar mai i mai oblidaré.I de ben segur tampoc perdonaré.
Que ara
en Gerard Quintana; El sobrevivent vocacionat de tot plegat, per ara, encara sigui capaç
als seus cinquanta i pico de fer d'ell mateix, que no pas de
caricatura com fa lo morros dels Stones pels escenaris del mon. A! .. Ma
che!!! Però el més important de tota aquesta comèdia es: que sense
que ningú en fos massa conscient, va entregar un paquet de cançons
noves que no solament milloren el llenguatge i el fan més profund i
més solid, més gruixut de talent i menys facilite, com fou el naixement
de l'èxit de Sopa de Cabra. Si no que recuperant el llenguatge i la
manera, l'estil i l'eixarm, Perqué l'hauria de canviar ? Si li funciona?. Encara va mes lluny. A nivell qualitatiu
...molt mes lluny.... He de reconèixer que sento una profunda
debilitat per aquesta manera de fer El Rock i el Rollo. Tot i que
m'importa una bleda!!! . I paro que ja es nota prou que a aquest home que porta 25 anys als escenaris ... ja me l'admiro, com
qualsevol fan... perquè s'ho mereix!! amen! Ego dixit!!Ergo sum :
com la Crosta d'en Joan.
