Un dia, només un dia, llarguíssim i
alt com una sequoia.
Un dia ample, agarofóbic com les
planures de Mongòlia.
Un dia, encara només un dia, solitari
com els deserts del Mojave.
Angost com l'entrada de Petra. Trist
com la tristesa de Venècia inundada.
Un dia llòbrec com les carreteres de
la Selva Negra,
plujoses, inhòspites, sense sol,
boiroses, fosques.
Un dia Sense esperança, o minsa més
aviat com l'esperança dels pobres de Benarés
que cremen als seus morts i els veuen
baixar riu avall vigilats ja pels voltors.
Un dia en estupor com l'instant segon
després d'un atentat a Bagdad. O a Jerusalem.
Un dia més de vida inexistent i
malgrat tot. Ho he volgut així. Ja saps que ho volia així.
Passar aquest dia .Un dia com aquest
.No es pot fer gaires vegades a la vida.
Te un preu perillós, tan valuós com
les neus eternes del Fujiyama.
Com l'aigua glacial i antiga de
Antàrtida.
Tota la geografia del mon no em basta
per trobar un lloc on arraulir-me.
Potser les Pluges del Sud de Xile fóren
l'únic Hospital, però tampoc...
Recordaria Neruda i no es un poeta
escaient per afrontar la tristesa que amenaça.
Maleïda sigui la meva manera
d'estimar-te!
