ENTREVISTA AMB MIQUEL ÀNGEL TENA

( proposta d'una estudiant , per a un treball docent sobre la cançó )

-Quan va començar a cantar ? Perquè?

Vaig començar quan tenia quinze anys a Barcelona, en un festival on vaig presentar una cançó que havia fet sobre els Beatniks de Londres. Era el 1969.

En aquells temps estava molt interessat en els moviments juvenils anglesos i americans, escoltava Dylan, Peter Seeger, Joan Baez, Cohen, Beatles, Who, Kinks, Stones... i els discos dels Setze Jutges i del Grup de Folc.

Molt aviat vaig descobrir que la cançó era una bona manera de transmetre la poesia. De fet sempre m’he sentit atret primer per la poesia  i com a consequència per la música. Tot el moviment que s’estava generant amb la Nova Cançó era molt atractiu i engrescador. La resposta del públic era extraordinària.

-On vas actuar?

Recordo que als 16 anys  cantava sovint a les matinals que es feien als col·legis de Barcelona

i en especial una actuació al Price, amb la Maria del mar Bonet, l’Enric Barbat, en Sisa, La Trinca, L’Ovidi Montllor i altres que va acabar amb corredisses amb la policia i que va marcar l’inici del meu compromís social. Una mica més tard vaig actuar a la Normal de Lleida amb l’Ovidi i a partir d’aci ja vaig actuar regularment en companyia d’altres cantautors o tot sol. a molts pobles de Lleida i de Tarragona i mes tard ja per Barcelona Girona i la Catalunya Nord que m'agradava molt d'anar-hi... Prades . Sant Miquel de  Cuixà, També per les Illes i alguna vegada vaig anar a L'Alguer i després al Nord d'Itàlia i a Corsega en diversos festivals i concerts que em varen sortir per Pàdua i Verona, Bolonia, Milan i altres Ciutats del Nord. També vaig fer  concerts a Alemanya a ciutats amb noms que no recordo be i un parell de gires de concerts per L'Alemania de l'Est i Polonia, Suècia i paisos del Bàltic. Això es llarg d'explicar, perquè fou una cosa molt sorprenent que hi pugés anar.

-Quants discos va enregistrar ?

A part d’un disc EP que no es va ni distribuir ( fou segrestat en fàbrica) i que no subscric per raons de qualitat i de conceptes,(Cançons de Combat) vaig fer un disc d’homenatge a Joan Barceló i Jordi Pàmies “CANÇONS DE LA NIT BENIGNA” ( Edigsa 1983 ) . L’any 1987 vaig editar “TOT EL FRED QUE S’ACOSTA” Sobre poesies de Màrius Torres (PDI 1987)

L’any 1993 vaig treure “TERRA” (Salseta Discos ,1993) un recull de cançons tradicionals, com a resultat del meu treball de recerca d’un repertori basat en la cançó tradicional. Després vaig decidir que si la industria no responia a les propostes culturals que jo feia, no tornaria a produir mes discos a nivell econòmic perquè hom no pot passar-se la vida invertint en quelcom que no te resposta . Ni el meu Ego com artista podia sostenir-ho, ni ho necessitava. A partir de aleshores vaig fer “Projectes” i “ Directes” i en vaig fer molts ... també vaig aportar cançons a  uns quants discos col·lectius de l'àmbit del Folk.  A mes vaig proposar habitualment en els concerts  de que el públic pugés gravar els directes i vaig comprar un distribuïdors de línea de 10 canals perquè els qui volguessin pugessin gravar una mescla alternativa de nivell eqüalitzat  a -3 Db. Que sempre va estar a disposició de la gent als meus concerts.Jo en aquell temps ja donava per acabat el fet de editar discos perquè només n'era un negoci per als editors i no per a mi. Qui al capdavall pagava  la producció era JO i ells s'emportaven els beneficis. Era una situació esquizofrènica i em vaig negar a segui aquell joc hipòcrita i deshonest.

                                       Foto : Xano Armenter

            -Quina ha estat la seva evolució com a cantant?

Sempre m’he sentit mes còmode en el directe que al estudi, això i la recança a l’hora de pactar amb les discogràfiques que sempre intenten manipular i adaptar l’obra del artista a les exigències del mercat, a part de no pagar mai els que els toca de pagar... han fet que la majoria dels meus treballs monogràfics sobre diversos poetes i també moltes de les meves cançons no hagin sortit en disc. Recordo llargues converses sobre aquesta qüestió amb l’Ovidi Montllor que en els últims 12 anys de la seva vida també mantenia una postura de dignitat davant de la pressió i la indiferència.

Tampoc es poden obviar les dificultats de tota mena en les que s’ha desenvolupat la Cançó.

Altrament als meus principis estava molt influenciat per la Cançó Francesa i també pels cantants italians com Lucio Dalla , F. Di Gregori, Paolo Compte en un sentit mes lletristic que musical perque en Compte fa jazz i a mi el jaz no m'agrada barrejar-lo amb les meves cançons.- el jaz m'agrada sol.  I el que per a mi es un gran mestre de la melodia , en Celentano. A partir del 1974 vaig fer un gir en el sentit de buscar les fonts naturals del folklore català sobre les que evolucionar. A partir de la Cançó Francesa sempre serem subsidiaris de un altre fet cultural i la evolució de la nostra cançó patirà sempre de una manca de fonaments propis. Em vaig proposar investigar el fons melòdic i rítmic de les cançons tradicionals catalanes i a partir de aquest bagatge composar temes nous que tinguessin un sentit i una coherència amb les pròpies arrels. Per això vaiog Muntar la Cia Ponentina i participar en unes quantes edicions del Tradicionàrius .  A partir d’ací tot m’és permès totes les fusions i mestissatges son vàlids sempre que creïs un nou llenguatge a partir del teu es clar, si no tens llenguatge, seràs absorbit, fagocitat pel que manllevis. En aquest sentit em trobo molt pròxim a gent com Manu Chao, o en Xavier Baró, en el concepte, que no en estil . Encara que em mantinc mes proper als colors del mediterrani que de  Amèrica llatina i o trobo lògic. de fet el que mes em plau es vestir les cançons amb  música contemporània i clàssica... quan faig una cançó la penso en clau de clàssic , no en clau de rock o de jazz .. ni tan sols de cançó tradicional, encara que la melodia parteixi del bagatge melòdic popular. 

-Es dedica actualment a la música?

Divideixo el meu temps entre la literatura i la cançó, a mes d'una feina com a Luthier que ja fa anys que practico i que em dona moltes satisfaccions,  Mai he deixat de cantar sempre que em cridin. A hores d’ara no podria renunciar a la música sense sentir-me escapçat. Per altra banda es molt difícil viure exclusivament de la cançó i per tant he treballat i treballo en tasques de producció i distribució discogràfica, cosa que em manté dins l’àmbit de la música i em permet no dependre exclusivament del volum de concerts que surti.

       -En aquells anys s’hi va dedicar professionalment?

Si, malgrat les temporades en que la cançó i el públic no connectaven sempre he mantingut una actitud de rigor creatiu, en el sentit crematístic la majoria dels cantants de la Cançó hem estat sempre molt vocacionals, vull dir que sempre em estat una mica massa en precari. No entenc la tasca creativa que només persegueix èxit a costa del que sigui, i això, sobre tot en la música, passa molt.

Només cal veure quins paràmetres televisius tenen prevalença per adonar-se que la música s’ha convertit en un consumible al servei de les multinacionals. Com més lloro siguis i mes be sàpigues imitar la cultura musical dominant, més èxit tindràs i seràs una estrella estrellada, en el moment que deixis de estar de moda. El millor que hi ha per a no passar de moda es no estar de moda mai. En aquest sentit sempre m’ha interessat més ser popular, que no famós i mantenir-me al marge del mercat per tal de preservar la meva integritat com a creador. Un poeta, un novel·lista, un pintor: deixen de escriure o de pintar pel sol fet de que la seva obra no es vengui? - Si fos així, l’art no existiria. Jo em prenc la meva feina com un camí de aprenentatge i de expressió de les meves relacions amb el mon que no forçosament ha de conduir-me al èxit massiu de públic. Això per a mi es una altra qüestió que depèn de factors que no puc controlar .

-En un cartell d’un recital a Bellcaire d’Urgell l’any 1978 vaig trobar sobre vostè: “Lletra seva o d’altres poetes, els textos mantenen una constant invariable: realisme històric”

Es considera un cantant Polític?

Això ho va escriure el poeta de Peramola Josep Espunyes, ja fa molts anys...

Abans de que els Poetes Sociorealistes fossin decapitats pels Fills d’en Foix, i els esteticistes universitaris. Sota els auspicis de CIU.

Jo em considero un  humà entre sers humans,  amb totes les contradiccions que aquesta condició comporta, es evident que tinc unes opinions i una ètica que queden reflectides en la meva feina però considero que el territori de la política avui en dia es prou definit, i que la cançó no hi pertany, si de cas pertany al àmbit cultural i com a màxim aquesta expressió cultural es pot - hauria de posar-se- al servei de alguna causa que consideris justa o necessària. Un compromís social es inherent al art. O "Art" només es un “Divertimento” al  abast de la gent que se'l pot pagar? - es una opció... però no es la meva opció.

-Com definiria la Nova Cançó.

La Nova Cançó fou un moviment artístic induït per les forces Catalanistes d’oposició al Franquisme. Clarament per gent pròxima a CDC. Els Setze Jutges varen néixer amb una clara intenció d’aglutinar l’opinió i donar sortida pública a la resistència contra el Franquisme. A partir de ací els cantants que varen connectar més amb el públic es van professionalitzar i varen mantenir un interès en la gent, sempre ben conscients del paper que jugaven en aquella situació política.

Ara be, no es pot dir que la cançó només fou això. Paral·lelament es va crear molta obra. La discografia de la Cançó es molt extensa i molt sovint de una gran qualitat artística. La cançó d'autor que es com a mi m’agrada anomenar-la, es un gènere que existeix a tot el mon com a alternativa a la pressió comercial i com a resposta a la problemàtica social de cada indret. La cançó Catalana s’ha de observar des de aquesta perspectiva o no tindria sentit, no es un fet aïllat ni solament producte d’una circumstància política. Es un gènere que existeix a tot el mon i no es de cap manera nomes un assumpte dels finals del Franquisme, com han volgut fer creure al públic.

-Quan marcaria el final de la Nova Cançó

Hep que la Cançó, no s'ha acabat pas, he???

Hi havia una certa unicitat de criteris i unes postures ètiques semblants, un cert “estil” per a dir-ho d’alguna manera que distingia als cantants de la Cançó dels altres cantants. De fet això de portes enfora va durar més que de portes endins, doncs ben aviat hi va haver dissensions i tothom va campar per lliure. Es van crear clans que delataven simpaties vers una corrent política o altra i també hi va haver molta gent que anàvem per lliure.

Jo marcaria més que el final, perquè de fet no s’acabà pas, com ja he apuntat, un punt important d’inflexió.

Quan CIU arriba al poder; La Cançó es suprimida del mapa, no hi ha Radio, ni TV ni indústria, ni premsa i els que abans programaven recitals de cançó es posen de sobte tots d’acord en deixar de fer-ho. -No podem obviar que CIU juga a dues bandes sempre i que per sota mà, pacta amb la ultradreta espanyola sempre també -. En aquesta operació de silenci, hi participen totes les forces polítiques mes o menys tàcitament. Hi ha un consens a l’hora de donar per acabada la utilitat de la cançó com a eina política i a l’hora hi ha una necessitat de desmobilitzar al públic i reconduir-lo cap a la seu dels partits polítics. Però s’oblida i es minimitza la qüestió cultural com a innecessària. Cosa que fou un gravíssim error. Tenien-em  una eina per a fer pedagogia d'un altissim nivell i molt ben preparada per a fer “aquesta pedagogia” que ara reclamen s'ha de fer “Ara? Pregunto jo: i perquè no es va fer tot seguit,? No calia fer-ho? Ja no érem útils? "Crasso error"!!! estupid i malintencionat , CIU no volia una colla de protestaires discutin les seves polítiques de Dreta i els seus pactes vergonyosos amb la Ultradreta española.

Els cantants, quasi tots varem entrar en una fase d’estupor i confusió remarcable, només se salven aquells que han tingut una gran penetració en el públic i ja estan instal·lats en l’inconscient col·lectiu. I  a mes fan grans demostracións de força com el Lluis Llach al camp del Barça. On el missatge va ser molt clar . A mi no em podeu tombar o n'engego a cent mil a tirar petardos!!I jo penso que va fer be, malgrat les funestes consequencies posteriors, quan al relleu generacional en la Cançó , cosa normal a França o a Italia, pèrò no ací.

Després de la desfeta, s’inicia una recuperació lenta i comencen a aparèixer noves propostes, tanmateix el gènere segueix sense cap ajut i en un ostracisme premeditat i despectiu per part dels medis de comunicació centrals.

En aquest context es fan molts bons discos i apareix una generació de cantautors que utilitzen el llenguatge del Rock i prenen el relleu de gent com Pau Riba, Sisa, L'Oriol Tramvia , Màquina o la mateixa Maria Cinta que es relleva a si mateixa, i etc. I noves generacions de cantautors com Enric Hernaez, Miquel Pujadó. Toni Morla i Isidor Marí amb Tomeu Penya. Raphel Pherrrer desprès a Mallorca... Xavier Baró, Manel Montañes, Jo i en Xavier Ribalta que ja venia de molt abans, a Lleida i uns quants més...a València i Catalunya Nord. I em deixo molts de noms

-Que va significar el fi de la dictadura per a la nova cançó?

Per una banda com ja he dit hi ha una davallada en el nombre de recitals i una mena de desinflament     del públic però per altra els cantants podem començar a plantejar-nos una evolució sense   condicionats polítics i replantejar la seva obra en uns paràmetres de qualitat artística més acurada. Aquest replantejament porta un temps, es produeix un silenci i en aquest temps un canvi generacional, el públic de la cançó desapareix. Es fan molt pocs recitals i tothom esta a l’expectativa. Jo crec que aquestes coses passen en tots els gèneres però no d’una manera tan sobtada. Molts cantants no ho van assimilar be i varen adoptar una actitud una mica queixosa, cosa que va ser utilitzada encara per fer més mal al gènere. Per que una cosa està clara: tot aquest assumpte de la cançó amb totes les consideracions artístiques que es vulgui, es una professió i la gent que ens hi dediquem tenim en principi dret a viure de nostre negoci... Això ha estat malentès per la nostra classe Política i jo diria que amb força ganes de “malentendre”

-Un cop es podia cantar lliurement les institucions catalanes us van donar suport?

Com ja he anat apuntant les institucions catalanes no solament no ens van donar suport, si no que varen fer tot el possible per carregar-se el negoci en aquest sentit, jo em sento agredit en la meva butxaca, tot lo demés ho puc entendre per raons polítiques, històriques, socials, conjunturals... Però que em toquin la butxaca i em diguin que la cançó catalana te que competir en igualtat de condicions amb la producció forana de les multinacionals. Això ja no m’ho empasso.

Jo entenc la cançó com una eina cultural i com a tal, crec que s’ha de cuidar. La gent que fem cultura en aquest país també mengem cada dia... La política de la Generalitat en aquesta matèria sempre ha estat interessadament deplorable!

-Quina importància creu que va tenir la Nova Cançó a Balaguer?

Crec que la mateixa que a tot el país, es feien recitals que programaven la gent d’institucions culturals sota les que s’amagaven els distints partits, la Cançó servia per donar sortida a l’activitat política clandestina i aplegar sentiments de país i d’opinió, cada recital era una manifestació i una reafirmació de l’oposició al règim franquista.

-Que creu que teníeu i teniu en comú els diversos cantautors de la N.C.?

Tots lluitàvem contra un regim feixista.

Actualment tots lluitem per sobreviure i distingir per on ens la foten...La corrupció es una taca d'oli que s'ha estés per tot arreu.

-En els seus recitals, quina era la resposta de la gent?

Quasi sempre expectant, amb un silenci molt atent, hi ha molt interès, per que la gent està molt avesada a que els textos de les cançons siguin d’ínfima categoria poètica i jo treballo amb materials de molta qualitat literària. De vegades gens fàcils. Això sempre ha estat una constant de la meva producció, que em situa forçosament en un sector poc comercial, però per altra banda em dona moltes satisfaccions, sobre tot quan algú et dona les gràcies per no haver-lo tractat d’idiota.

-Com era el públic de Balaguer?

Una mica especial, si... difícil de convocar, irregular, però molt agraït, a mi m’agradava actuar d’en tant en tant a Balaguer era, com un termòmetre per a mi.

Els anys que havien anat be a Balaguer també anava be en general ; Quan a Balaguer la cosa no anava... malament. La Maria del Mar Bonet ho feia cada any a la Plaça del Rei-Tinell . Algú també es va cuidar de que aquella bona costum s’acabés ... L'enveja és un esport que es practica arreu...

-L’hi van censurar mai alguna cançó?

 -SI. moltes vegades,  encara guardo copies de repertori plenes de segells. Però si t’ho mires be eren ben tanoques els censors, anaven a preu fet, hi havia unes paraules tabú però com que no sabien llegir entre línies els podies colar uns gols impressionants.

-A part de Vostè, hi havia altres persones que fessin aquest tipus de música a Balaguer?

Si, hi havia en Pau Gabarrella i el Manel Montañés que feien un duo i cantaven unes cançons molt bones, ells varen fundar posteriorment el grup Octubre ja dins el llenguatge del Jazz-Rock i varen fer dos discos molt reeixits.

També ja una miqueta mes endavant varen sortir Rehenes amb en A. Guillen Pedra i també amb en Xavier Monge que n'és un gran Músic i Pianista. Sovint vam col·laborar. I encara ho fem amb el Pau gabarrella que ha fet el arranjaments del meu proper disc. o el Xavier Monge. Unaltre gran music que va treballar molt i que es un gran percussionista es en Toni Meler que ha treballat sovint amb l'Ovidi Montllor i el Toti Soler a part de moltes altres coses. Tot això va sortir de la feina del Mestre Sauret i de l'Enrriqueta Tena que n'és una gran directora de coral. Mes reconeguda a fora de Balaguer que a dins. Però això sempre passa, quan passes del pont !!es una dolencia psicològica dels Balaguerins la por de passar el pont ...Deu venir del setge del Castell Formós... 

Foto Quim 1974

-Quina relació mantenia i quines característiques teníeu els cantants de Balaguer i comarca?

Amb el Pau i el Manel vàrem col·laborar en moltes ocasions , en aquell temps jo estava integrat en un grup de cantants de les terres de Lleida, el Grup Ponent, que aplegava sota una mateixa oficina de manegament cantants com el Xerric de Mollerusa, el Jordi Oró d’Artesa de Lleida, el Miquel Sancho de Lleida o la Teima també de Lleida en Pau i el Manel també varen formar part del Grup Ponent . Fèiem bastants concerts per les comarques i ens la jugàvem molt, cantàvem sense permís governatiu i de vegades acabàvem al “quartelillu” de la Guàrdia civil. Érem tots força agosarats pels temps que corrien però no ho canviaria pas, eren temps foscos i plens de problemes absurds i alhora d’esperança compartida. També hi havia un bon mobiment en el camp del Rock amb Primavera Negra i altres grups , i amb el xavier Baró de fil conductor i creatiu en aquest camp .En Xavier Baró es un autor molt important per Lleida , i amb el temps se sabrà i es reconeixerà .Perquè per a mi es un gran creador. Temps al temps... També cal remarcar la feina d'en Xavier Ribalta que n'es un Històric que fou el primer que va eixir cap a fora i va fer molta feina a París degut a un exili polític forçós... de ben segur que em deixo molta gent que brega per la musica en aquest pais nostre que n'és un erm cultural de proporcions gegantines , tant com la presa de Camarasa,
en el seu temps la més gran d'Europa!!