divendres, 25 de maig del 2012
Aquesta escuma que em neix i
m’arrabassa,
no fóra possible ni l’entendria si
no fos que sempre,
d’ençà que sóc a la cort dels
homes,
he triat, a partir d’un misteri
inicial
i una curiositat tendra i profunda pel
bastiment de les persones,
qui ha de ser qui m’ocupi les hores i
faci amb mi els trajectes.
De vegades, massa poques, hi ha una
marea sobtada,
com si la lluna i la vida fessin
l’acord d’eixamplar dominis.
És llavors que en llevar-me, just quan
obro les finestres,
sembla que un pinzell genial ha estès,
de nit, vernissos pel paisatge,
deixant uns colors molt vius pels murs
i els vegetals
que el dia abans, esmorteïts,
groguejaven.
I passa que la terra que trepitjo viu
més propera y palpable
com si m’hagués crescut, dormint,
un accessori per veure-hi millor de
prop.
I tot em fa un pessigolleig com si
brunzís arreu
un eixam d’abelles enfurides de sol i
de flors...
-Quan hi ha aquesta marea
i s’aproxima un ser,
com jo, que mira d’encabir-se dins
d’un cos
i estar-hi a mida.
Entenc com mai que si l’home, només
albira la possibilitat, per incerta que
sigui,
d’obrir les portes,
hissar bandera blanca,
i estendre les ales cap a un altre...
ja és a mig camí d’allò que ara en
dic TU,
per tal d’unificar tots els conceptes
esparsos
que per costum anomenem amor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)