divendres, 25 de maig del 2012

I entonces lo mataron , como a Lennon, como a king, o Gandi , como a Olof Palme, o incluso a Kènnedy, y a Jim Mòrrisson , y a qualquiera que incida en massas con un pensamiento distinto al de los que mandan... como a los 36 mil de Bèziers...


Aquesta escuma que em neix i m’arrabassa,
no fóra possible ni l’entendria si no fos que sempre,
d’ençà que sóc a la cort dels homes,
he triat, a partir d’un misteri inicial
i una curiositat tendra i profunda pel bastiment de les persones,
qui ha de ser qui m’ocupi les hores i faci amb mi els trajectes.
De vegades, massa poques, hi ha una marea sobtada,
com si la lluna i la vida fessin l’acord d’eixamplar dominis.
És llavors que en llevar-me, just quan obro les finestres,
sembla que un pinzell genial ha estès, de nit, vernissos pel paisatge,
deixant uns colors molt vius pels murs i els vegetals
que el dia abans, esmorteïts, groguejaven.
I passa que la terra que trepitjo viu més propera y palpable
com si m’hagués crescut, dormint,
un accessori per veure-hi millor de prop.
I tot em fa un pessigolleig com si brunzís arreu
un eixam d’abelles enfurides de sol i de flors...
-Quan hi ha aquesta marea
i s’aproxima un ser,
com jo, que mira d’encabir-se dins d’un cos
i estar-hi a mida.
Entenc com mai que si l’home, només
albira la possibilitat, per incerta que sigui,
d’obrir les portes,
hissar bandera blanca,
i estendre les ales cap a un altre...
ja és a mig camí d’allò que ara en dic TU,
per tal d’unificar tots els conceptes esparsos
que per costum anomenem amor.