Ja no massa sovint ,
perquè ens feim vells i rancuniosos
i se'ns escapa l'alegria, ja per la pròstata avall
com un auguri de malures i por de morir-se demà. Per a dir-ho clar .
Passa que ens conviden a can'algú que va formar part del nostre patrimoni vital.
I no et fa massa gracia, per allò que ja he dit, però hi vas
i pel camí busques lo gel per apaivagar la calentura del cor
que a mesura que t'atanses s'enfebreix amb tants records
que ja no vols ni recordar, però recordes - mal te pesi.
I en arribar a lloc, et trobes de pet amb les cares d'antany,
ja totes amb la seva pròpia singladura gofrada.
Però les cares, al capdavall les mateixes que estimaves.
I ja no ho feies per que la vida és un mal vent que t'esvoletega amunt i avall
i perds els mapes del panorama cada dos per tres.
Fins que ja tan se te'n fot quin sigui,
qüestió que hi hagi algú per rematar-te la existència
- et dius quan vas a joca i trobes lo llit calent-
Pos Totes aquestes coses van passar ahir.
Quan hi vaig anar a menjar cebes i botifarres amb uns vint
que feia anys que ja no els veia.
I en resultar que les cares n'aven contant-te la peripècia
de cada un amb detalls i evidències de que la vida ens passa pel damunt tothom
com un pedrot, xafant-ho tot. I que aprenem a Hòsties a tornar-mos més humils
i menys “Paveros”. I que tots i cadascú porta la seva pròpia ració de Dolor dibuixada als ulls
i rodalies. Llavores t'adones que mai vas estar sol, hi que tots hi érem,
que encara hi som. I es quan et fotries a plorar com un xicoi
i els donaries a ca d'un, vint abraçades
només per haver sobreviscut a la matança que es lo mon.
Perquè sinó? De què aniràs a menjar carbonilla ?
De que ens hauríem de trobar, vides tan dispars. Ja?
A aquestes altures de la Historia; On el vertigen
i la resoluda veritat de tot; Només vol poc soroll?
Per amistat? massa poc.
Per amor. El diagnòstic : amor amb calçots.
