a presències lleus
i al domini tens del seu redos,
a fer-se la vida
com qui no fa ni viu.
A enguixar per fora
i esquitxar per dins.
A estimar damunt d'un receptari.
Ja tan acostumat
a ser fet passar per altri,
un enemic, un motllo,
l'escultura perfecta del desastre.
Avingut a esquivar penes
a remuntar vida
després d'encongir-se
fins al límit de l'alè.
Masegant mort
fent-li amistat tantes vegades,
tantes petjades, puntades al dret d'ésser.
Tanta vergonya... tant sorprès el seu cor
cada cop que la mirada o la paraula
s'hi claven com una punxa d'esbarzer a sota l'ungla.
Fora assenyat dir-te que això no ha d'existir
només per que ell ho vol?
Li fou donat poder per exercir el perdó
i en fa bon ús i abús.
No esperis en và, mai resprondrà
la teva voluntat de brega...
Que en pot saber de Tu,
si mai ha estat prou Jo
com per voler-se extens.
I, amb tot; t'acull dignament.
Si per mor d'atzar hi ha tocat,
ni que de resquill fos, atansar-se a entendre't;
Ja li ha semblat prou do.
I un fosc patac de llum
li ha fet girar el cap
a mirar endins,
a buscar on és. On existeix,
d'aquesta manera orfe, inhàbil.
Que no ho veus ? ... ho veus.
Tanta és la por...
Tanta en tens Tu?...
no m'ho puc creure.
La casa prop de la via , El Turó Manacor 1993
Revisat Abril 2011
