et sorprengué la tombarella de la gespa,
el plaer furtiu del sucre,
lladreguet de melmelada, infant.
Barrufell d'un estret cercle de sotanes
el pinso quet'inflava era per polls
i tu ja volaves ;pota coixa, ànima de càntir,
ales d'esparver.
Si més no, alguna pregunta
se't quedava a mitja llengua,
peròel teu casc d'armat
ja era el més estrafolari.
Amb una passa distinta
anaves posant fites esencials
finsque vas deixar de banda
la capacitat de comprensió dels idòlatres.
-recorda el bany amb gris, l'inconegut,
l'ocellet picot delsdies
i la dificultosa adaptacióa l'alquimica
respiració dels gènis.
--Escriu en desacord amb els cànons,
l'anima en lava
les nits de pleniluni, amb sargantanes
i els matinms vulgars del cafè--.
Ara ja saps que timbalers com nosaltres
ressonen als clatells del homes i dones que llegeixen.
Que de vegades ens donen aliatges triomfals o una flor pansida.
I que, com a mes lluny, arribem a ser estels dormilegues a les tauletes de nit.
Completament d'acord.
També saps que ens arriba l'hora
d'abandonar les bagasses, i les caçeres.
Repetim troballes , perdem el fil dels mots
i assistim a l'ineludible retorn dels pecats establerts.
Saps que vierem allò que el cos és incapaç de viure,
que teranyines de records i vins ardent
ens diran totes les raons, però serà tard,
i que de porucs no ens lligarem a un llaç de cànem.
Si no fos que em de morir poc temps més tard d'una cirrossi,
de vells o potser d'insuficiència,
tindria recança de dir que hi prenc part en tot això
-"Com l'aigua el mar com l'óliba la nit"-
I si dubto, si me'n penedeixo,
diràs a tots que és mentida
que la por m'ha clivellat com un gel l'ànima,
o que m'he perdut.
Miquel Àngel Tena-Rúbies La Casa prop de la via , el Turó, Manacor 1993
Aquest poema te es seu inici en una classe magistral sobre poesia que en Jordi Pàmias ens va fer un dia qualsevol a l'Institut Marius Torres de Lleida - en aquell temps anomenat "Jaime Balmes"-Como no-
Tenia uns disset anys, potser ja dibuit, i ja algun anys després, en una llarga conversa d'una tarda de poesia pintura i música a Menàrguens, amb en Joann Barceló. Li vaig acabar de donar forma . Necessitava un interlocutor i el Joann amb la seva innata saviesa poètica va encetar una conversa sobre la vanitat que pululava per les esfèriques capelletes poètiques del pàís, el traidoris-me i l'amiguis-me, dels premis i les adulacions d'anada i vinguda. Varem parlar de la passió que ambdós sentiem per la poesia. De la nostre ferma i ressoluda intenció de no deixar mai de ser qui érem, ni de fer bandera d'on érem. Moltes coses més varem dir aquella tarda , però ja no ho recordo, només tinc aquest poema que vaig rematar en arribar a casa. I que
encara subcric amb totes les seves consequències.
