dimecres, 22 de juliol del 2009


CATARLUNYA




Montsegur i la creu Càtara presidint el camp dels cremats





-->
Catalunya ve de Carcassona
A principis del segle IX Carcassonne (Carcassonne) es troba dins de l'imperi carolingi, el comte de Carcassonne en aquests temps era Bel·ló I, que fou l'avi de Guifré el Pilós. El rei carolingi Carles el Calb va anomenar a Guifré (870) comte d'Urgell, Cerdanya i conflent, Girona i Barcelona. Per tan aquí comença la dinastia nacional catalana.
Occitània entre dos regnes
Un cop va desaparèixer l'imperi Carolingi, els regnes veïns, França pel nord i Catalunya al sud, aspiren als drets feudals d'aquells comtats rics i cultes. Mentre els francesos reclamen el que segons ells serien els seus drets feudataris sobre l'antiga Gàl·lia visigòtica, els catalans addueixen la gran quantitat de llaços familiars i de vassallatge que han anat forjant amb els senyors d'Occtitània. La dinastia francesa dels Capets anhelen una sortida a la Mediterrània que en aquells moments era el vehicle de comerç i d'expansió cultural de tot l'occident. Els francesos però han de dedicar tots els seus esforços a guardar i ampliar el territori francès en les guerres que mantingueren contra els veïns anglesos i alemanys. Donat que Roma te com a enemics a les mateixes nacions que França, neix d'aquí una aliança estratègica.
Occitània "també és" Catalunya
Al comte-rei Pere I de Barcelona li queda molt clar que el territori d'Occtitània son terres naturals per a l'expansió de la Corona Catalano-Aragonesa. No en va els seus avantpassats tenen les arrels a Carcassonne, primer com a vassalls dels francs, i desprès com a senyors d'uns comtats catalans i occitans independents, amb múltiples lligams culturals i familiars que constantment van renovant.
La comtessa Ermengarda de Carcassonne va vendre al 1067 els seus comtats occitans al seu parent Ramon Berenguer I de Barcelona. A la mort de Ramon Berenguer II el 1082, el fill de la comtessa Bernat Atò recupera les terres de Carcassonne, però com a vescomte i declarant-se vassall del Casal de Barcelona.
Ramon Berenguer III el Gran (1093-1131) es va casar amb Dolça de Provença, incorporant per tan el comtat de la Provença el 1112 als seus dominis catalans.
El 1157 el vescomte de Carcassonne Ramon Trencavel I reconeix com a sobirà Ramon Berenguer IV de Barcelona, deu anys desprès Roger II de Carcassonne fa una demostració igual davant del rei català Alfons I.
En el segle XIII el casament del rei Pere amb Maria de Montpeller converteix al rei català en el senyor de Montpeller (1204), però a més a més les cases de Foix i Comenge, la dinastia catalana de Bearn i finalment el Trencavel, vescomtes de Carcassonne, Besiers i Albí- demostren clarament la importància que podien tenir les terres occitanes pels catalano-aragonesos.
A principis del segle XIII, el comte de Tolosa que era el rival més poderós en les disputes sobre els drets feudals occitans, estableix llaços familiars entre dinasties, així tenim que el 1204 el comte Ramon VI de Tolosa es va casar amb Elionor, Germana del rei català Pere, desprès Ramon VII fill de l'occità es casa amb l'altra germana del rei Pere, Sança. No és d'estranyar doncs, que en els moments de la creuada contra el Llenguadoc, Ramon i tota Tolosa reconeguin a Pere com a rei, se'n declarin feudataris i li demanin ajut.
Donades aquestes circumstàncies del projecte de la Confederació Catalano-Aragó-Occitana no és de estranyar que França i Roma reforcin els seus llaços per intentar que aquest projecte de formació nacional no arribi a bon terme, als francesos els hi molestava pel perill que com a superpotència econòmica de l'època podria a arribar a ésser, i a l'Església tampoc no li interessava que els catalans, aliats habituals dels anglesos i aquests darrers contraris a Roma, i encara menys els hi interessava que triomfés un moviment socio-religiós com el càtar de caire progressista que podria arribar a ensorrar la religió catòlica.

El desenllaç de la guerra entre les aliances Barcelona-Tolosa i Roma-Paris és ja prou conegut, marcant el futur de la història d'Europa.
Els càtars del principat
Cal tenir en compte que en el temps dels càtars el Rosselló, estava plenament integrat al comtat de Barcelona i a la Corona d'Aragó. Destacarem també que les relacions entre Occitània i Catalunya eren de caire familiar, cultural i polític, i fins hi tot alguns historiadors han arribat a assegurar que les creuades contra els càtars foren instigades pel rei de França amb l'ajuda del papa, per la por que el rei tenia a una eventual unió entre occitans i catalans que hagués donat com a resultat una superpotència econòmica, social i política, cosa contraria als interessos de França i de l'església catòlica.
L'estudiós del catarisme a Catalunya Jordi Ventura, manté que aquest moviment religiós fou tan important a Catalunya que fins hi tot hi hagué un bisbat càtar a la Vall d'Aran. En canvi Jesús Mestre diu que això és poc probable, i que a part dels bisbats de sant Fèlix, el d'Albí, el de Tolosa, el de Carcassonne, només s'hi podria afegir el de Agen, per la seva proximitat i la seva concentració de càtars, pel que aquest bisbat podia ésser confós a través del temps pel de la Vall d'Aran.
El que si sembla del tot cert, ja que està documentat és que en el concili càtar de Pieusse (1216), es decideix que Catalunya deixa d'ésser considerada com una dependència del bisbe de Tolosa, i se li concedeix el diaca Pere Cortona.
El que si es cert amb tota seguretat és que a Catalunya el catarisme va existir i perdurar durant molts anys, no però amb la intensitat d'Occitània. Un clar exemple n'és Arnau el vescomte de Castellbó i la seva família, com a mínim així ho argumenta la inquisició a Catalunya dirigida per Ramon de Penyafort i el vist-i-plau del rei Jaume I. Els cossos d'Arnau i de la seva filla Ermessenda de Castellbó (esposa de Roger Bernat II de Foix) foren exhumats per cremar-los i esventar les seves cendres, sota les ordres de l'inquisidor Fra Pere de la Cadireta, però el poble de Castellbó, indignats amb els fets arremeteren amb pedres contra ell fins deixar-lo mort a pocs passos de la vila, segons ens ho fa saber Esteve Albert en el seu poema dramàtic sobre Arnau de Castellbó. La inquisició "demostra" que Ermesenda pertanyia a la disciplina dels Bons Homes, pel fet de que ja a casa seva es respira un cert ambient heretge però no podem deixar de banda que fou la dona de Ramon Bernat de Foix i que visqué precisament a Foix. Ermesenda va rebre el Consolamentum en el seu llit de mort. Tot sembla que la càtara de la família era però, la comtessa de Foix, que va viure amb la tia del seu marit, la gran Esclarmonde de Foix, perfecta i cap d'una casa a Pàmies, aquesta i la mare de Ramon Roger podien haver estat unes bones conductores del catarisme cap a Ermessenda.
Tornant una altra vegada a Castellbó, direm per demostrar l'heretgia del vescomte Arnau que estava emparentat amb d'altres simpatitzants càtars de l'altre costat dels Pirineus, al llenguadoc. La família Niort estava emparentada amb la família de Castellbó amb les núpcies de la germana d'Arnau amb Ramon de Niort. La mare dels Niort, també de nom Esclarmonda, que és reconeguda pel papa com a herètica convençuda. Arnau per tan tenia filla i germana càtares, el que no podem saber és si van abraçar la religió dels seus marits, o pel contrari, es van emparentar amb aquestes famílies per que les noies eren de la mateixa convicció religiosa. En les declaracions inquisitorials si que es diu que a Castellbó es celebraven ritus càtars; Andreu Bretós de Berga ens diu que va veure el Diaca Guillem Clergue i el seu socis predicant davant d'Arnau i d'altres cavallers. Hi han testimonis de la presencia d'Arnau a Mirepoix, i no falten les afirmacions de qui diu que a Castellbó hi havia un diaca titular.
Si Arnau era, o no, perfecte, no es coneix, però el que si es cert és que a la zona de Castellbó hi havia moguda càtara.
Un altre emplaçament càtar el tenim a la carena del Cadí, amb centre a Josa. La família dels Josa tenien estrets tractes amb l'església dels càtars; Ramon de Josa rebia delegacions d'heretges del nord, i va haver de respondre d'aquests fets diverses vegades davant de la inquisició catalana. Però sempre se'n va sortir del pas amb promeses de que no tornaria a passar més. El seu fill Guillem Ramon de Josa va seguir els passos del seu pare i adopta la mateixa tècnica de disculpa, i va comportar-se com amic dels Bons Homes, o potser fins hi tot com a creient. Però es repeteix altra vegada la historia d'Arnau, i la inquisició ordenà l'exumació de Ramon i la posterior crema en una pira. Guillem Ramon i la seva mare Timbors, varen rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les terres.
No es coneixen més personalitats de l'època que fossin càtars, això és degut a que el catarisme català mai va arribar a ser tan important com el d'Occitània, sembla que a Catalunya aquesta disciplina religiosa va arribar de rebot des del nord dels Pirineus, i no tenim prous dades per saber la implantació real en el poble.
Les terres del Rosselló i de la Cerdanya lligades al comtat de Barcelona, per la seva proximitat al Llenguadoc tenien més possibilitats d'estar tocades pel catarisme, degut a la mateixa proximitat geogràfica, als llaços familiars, militars i comercials d'aquestes terres amb el Llenguadoc. Les personalitats directament implicades en el catarisme foren: Guillem de Niort, Veguer de la Cerdanya, condemnat a presó perpètua per heretge; Pere de Fenollet que havia perdut les seves terres a Occitània per fidelitat a l'església càtara; Robert de Castell-Rosselló, que va ser reconciliat.
La fugida cap a terres catalanes
Desprès de la desfeta del catarisme a Occitània, els càtars que aconseguiren fugir, ho feren principalment cap Itàlia i Catalunya.
L'any 1256, l'inquisidor Pere de Ténes i el bisbe d'Urgell, amb un exercit, entren per Puigcerdà i Berga en terres de Josa, on el seu senyor es favorable als càtars, nombrosos a la regió, i en condicions d'oferir refugi segur als missioners perseguits.
El comte de Foix havia autoritzat l'establiment dels càtars, en les seves terres d'Andorra, on va florir una prospera artesania tèxtil, que es va mantenir fins el segle XIX, es de suposar que els càtars arribats en gran nombre a aquestes terres mantingueren la producció tèxtil fins el segle passat.
Mentre a Occitània la dura repressió havia arruïnat les ciutats, a Catalunya, gràcies a les argúcies del rei Jaume I i el seu conseller Raimon de Penyafort escapen a la destrucció, ans al contrari fan de les terres catalanes unes terres més prosperes.
Pere Authié, un molt fidel de la doctrina càtara, aconsegueix crear un grup de càtars a la Cerdanya. Al final va caure en mans de la inquisició, i fou cremat, però el seu grup va aconseguir escapar a Catalunya, amb un avi càtar anomenat Guillaume Bélibaste, que havia escapat de les presons de Carcassonne, que va representar la ultima església càtara d'Ocitània. Aquest home va viure en diferents pobles de Catalunya, alternant la seva feina de teixidor amb la de pastor. Va viure a Flix, Lleida (1313), Tortosa i a les muntanyes de Morella (1315), d'on només en sortia per presidir les reunions de creients que venien d'arreu de Catalunya, i que es trobaven a Sant Mateu. La Inquisició va enviar un espieta a Catalunya per descobrir els grups de càtars que operaven en aquestes terres. Aquest espieta era Arnau Sicre, membre d'una família càtara, a la que li havien confiscat els seus bens. La mare d'aquest espia fou morta a la foguera acusada d'heretgia, i el que Arnau volia aconseguir era el retorn de les seves possessions a la seva família. El 1218, i per casualitat, topà amb la comunitat càtara de Sant Mateu, en la que s'hi infiltra, i amb l'escusa d'administrar el consolamentum a una moribunda, arrancà de les terres catalanes a Bélibaste, que denunciat per Arnau, fou empresonat i cremat a Villaroja-Termenès. La comunitat es dissolgué donant-se a la fuga alguns i d'altres foren condemnats a cadena perpetua.





© Oscar Vila & Toni Hernandez, 1997. Logo and Site Name are trademarks of Oscar Vila & Toni Hernandez. No part of this page, may be reproduced, transcribed or translated into any language in any form by any means without the express written permission of their creators except documentation kept for learning purposes.