"Vols saber de mi?"
Josep Mª Divins
Remet a Carner Ribalta "Les Fades de Montmur"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"
...-Vull deixar dit, primer que res, que jo som Feliu de Montmur
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:
"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"
Que traduït pot dir poc més o menys:
"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:
"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"
Que traduït pot dir poc més o menys:
"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"
