M'eixeco, i reso

Reso desesperadament, demano com un lladre a punt de robar, prego amb obstinació, m'humilio fins al "glop definitiu", faig una llista dels meus desoris, segueixo traduïnt els moviments de l'ànima, la que em fa ser quelcom més que un simi normatitzat. Parlo amb ell, el crido, l'espero, m'hi entrego, busco qui he faltat, perdono al meu germà, m'acaricio el cor, escombro la meva vorera, faig el que puc, penso en vosaltres, faig amb vosaltres. Llavors desperto. La religió del mon es una matança.
Reso desesperadament, demano...

Si, Si que us ho diré...

ET DIRÉ QUE T'ESTIM

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


"El Pis de la badia"
Columna 1992 1ª edició
Miquel Àngel Riera