dimecres, 14 de novembre del 2007

ploie damunt de la tristesa...

IX




El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.


A les Detis i a tot el seu llinatge

VIII




Quina despesa de força i de ràbia, Mario!
Ho sabies que et devorà una mantis amorosa?
Mario enyorat, trenta anys d’incerta malenconia i presagis.
Hom no espera que moris així
i vençut enfilis el camí de retorn al treball,
als reptes i a les dignitats dels homes.
Hom no tolera que moris així, i calla.
No coneix quin plaer hi sents, quanta saviesa...
Al lloc on ets ja no hi cal ferros oi? Mario...amic.
Quina injustícia! Entre tu i jo.
Tu tan valent i jo tan estrateg.
A tu et van prendre el temps i la memòria.
Te’n recordes?
- Sí... ens vàrem trobar al mig del pont de baix
i no et vaig afigurar fins al cap d’una estona.
- Ploraves, Mario. - Sí, et deia que m’havien esborrat
la teva cara del cervell – que ja mai no seria igual.
- I fou pitjor encara, molt pitjor, Miquel...
- Com aquella tarda a la cabana del secà.- Ja estava vençut...
-I el concert de La Barberia... I el de Tàrrega.
-Vaig cremar la nau...
-I a mi la vida mateixa, és a dir el gaudi,
se’m va soldar amb l’amargura.
i amb tota la malícia.
- Collons quin fat mena les coses!
- Malaguanyat ! - malaguanyats!
- Cantàvem per soleáres Mario...
- Ara ens queda tot per viure, tot per fer...
- Company d’anar per terra...
- I la guitarra muda i descordada...
- Quants cops no hauré volgut seguir-te
com a un capità enmig de la sagnada!
VII
L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som...
ni més ni menys què el que som...

Ovidi Montllor


El company fores tu per condició coincident.
Anaves tot folrat de ferros fins als malucs.
I a mig curs vas arribar de Tragó
quan varen negar la vall de sota el Montdeví
amb la resclosa de Santa Anna.
Fores una novetat espectacular per la pollada,
molt alt, coixíssim si en feia comparança
a contracor per la meva pròpia sevícia.
Amb cara de poc amic d’entrada,
se’t notava que aquell giravolt forçós
de l’àmbit apamat on existies,
no et feia molla de gràcia.
Esbufegaves, Mario, a cada pas,
que per a tu eren deu, maldestre de rems
gosaves mantenir-te en equilibri
en front del món, com un insult
i en línia a la filera, transgredint-la
sota la mirada severa
d’un llec engominat que feia pudor d’esmegma.
Cap d’aquells mestres de la coquinesa
et va merèixer mai ! Tu vas ser el repte,
un exabrupte de la mala sort
en mans d’una colla d’apagallums...
Ai Mario! Mario! d’infant em deies:
“mai m’arribarà el temps del desengany”
i lluitaves com un heroi en una guerra
que jo ja intuïa perduda.
Menteixo! Ja n’havia pactat la rendició!
Un armistici indigne i sense condicions,
fins al jorn penitencial del gran incendi,
en què vaig començar a decapar,
a foc, la pell girada a freg de món
per la banda de la sang,
tota la bestreta inútil de la por.
I encara me’n quedava per trenta anys,
o quaranta... o fins avui...
així sóc viu, jo, Mario.
VI



L’amic es va morir un diumenge entre setmanes.
de beure aigua massa fresca acalorat,
ho varen fer córrer per l’escola.
Jo no m’ho vaig saber creure. Ja no em creia res de res,
des que del pont vaig veure un ofegat, nu, tot bot, d’un ocre clapat, blavós.
I se’m confon la mort del nen amb el record de l’aigua
omnipresent del riu i de la gentada en alarma sota el pont,
i els peixos i els lliris de la bultra, i un altre cop la gent corrent
pel carrer d’avall, cap a la plaça, aquell dia de Corpus
dels Tambors del Kilimanjaro,
i el teu cap ple de pols, Mario,
tou de caure entre la por i excitat d’estar viu...
i la senyora Antònia panteixant sobre l’asfalt i aquells dies tan llargs
de l’espera en la soledat dels jardins sense portes
que mai més no serien tan benignes ni tan acollidors,
sense l’Antònia i aquell : passa puça!,
toc, toc, toc, - Passa cap dins que plou! - Potser vols un caramel?
- Sí, de la nata de la vaca, un caramel cada dia,
un caramel calent de benevolència.
A l’inici instil·lat dels meus records hi ha una barreja de mortalla i cel·lofana
apegalosa, amb la paüra lenta i pesarosa de la tarda esborronada del mort blau.
Que petit era! encara em veig tot sol pel pont, i amb aquell mort tan blau...
com l’ombra immensa d’un núvol llostrejant-me, ja per sempre amb mi,
per sempre més amb mi...

***

No fa molt que n’he parlat amb un bon jan de la fornada,
- home d’una humanitat ben construïda,
defensada amb saviesa de la farsa general,
des de la talaia del poble -
que encara en recordava la versió pietosa, beneita i oficial.
Mai no he sabut del cert de que es va morir aquell pardal
de galtes rogenques que ens tractava bé.
L’únic d’aquell femer de pollastrets
que venia a jugar a boles amb nosaltres tot suat i vermell.
Potser albirava que com tu i com jo, oi Mario?
era un infant trencat d’antuvi,
amb el futur compromès per alguna insuficiència...
Digue’m, Mario, tu que ho saps, i que la meva és la teva,
de quin color se’n gira als ulls la mort als infants?
V




Llegir i somniar: vet ací la primera soledat
i amb ella un sentiment profund d’anar per lliure,
lligat amb grillons a la nostra condició d’exempts.
El dia de la gran foguera vaig arrencar-me el número de la bata
i vaig ser altre cop jo, absolutament, i amb tota la folgança.
Però sota el tou calent de la cendra de la por
em va quedar, tibant, una cremada d’ànsia.
Des dels meus deu anys, quan era pescador
a les roquetes de la bultra de l’horta d’amunt
i llegia Mark Twain i la bleda de l’Enid Blyton.
M’he precipitat, ho reconec,
ja no cal que em desviïs la mirada,
ja no hi porto ganivets de venjança.
En fer memòria de la cremà gloriosa dels pecats de tots els nens del mon
m’ha tornat una blanor com qui surt d’una consulta de mil duros,
on ha deixat anar quatre manies, un malson o una baralla.
Tot plegat ha estat una arrencada furibunda... innecessària
I de què li ve ara tanta cremor?- deus pensar tu,
si mai t’has enllotat en la ferida...
IV



“Els rics mengen pa de xeixa
i per noltros sols no hi ha mestall"
Guillem d’Efak



Tenia un company i un amic,
els altres,
era una colla de veure, tots eren balaguerins.
Agafats per les espatlles anaven arreplegant amics.
Qui vol ju- gar al mo- ca- dor?
Primer s’hi ajuntava en Pau Vall, llavors lo Sanuy i en Ticó,
en Pijuan, lo Salord i en Lluís Vilarasau.
Lo Carles Gastó els comandava, perquè era el més decidit.
Qui vol ju- gar a gue- rra- de- ca- valls?
Tots...També l’Estany i en Biscarri.
Tots erem balaguerins.
I els altres,
si vols que t’ho digui ben clar,
mainada, flors de la innocència
o braç de la ignorància dels adults.
Això ho dic ara que quasi em forço a fer memòria
i també és allò que t’endeguen els que no els toca de res,
per a no furgar-hi massa
i fer-te callar impàvids si et queixaves.
Des de quan som tan magnífics i caritatius, els minvats?
De què ens valia aquell silenci ominós?
Com si tot l’afany esmerçat a ser presents a la rotllana,
aquell prestigi esquifit com la lenitat d’una almosta,
pogués de cop devaluar-se, encara més, tan sols de fer-ne esment.
La sospita d’una queixa l’extingia abans ni de pensar-la.
No ens vam permetre la més minsa defallença.
Tu i jo de la mà complint la llei i el manament,
els misteris de dolor i de la culpa, i no la nostra, la dels altres.
Maneres d’obviar coses insofribles...

***

Com les fotografies, ah sí! les fotografies,
les guardioles i els xinèts de l’Àfrica!
Els anticossos de la podridura de l’ànima
dels qui es conforten i s’animen a ultrança
fervorosos contra el mal.
El mal dels altres...
d’alguna divina manera els culpables.
Com més llunyà més tendre... i més indefens... el mal ...
Oi? Mario.
Que de prop ens fregava la maldat!

ELS HOSPITALS...

III



El primer gran hospital fou el dels nens.
Pobrets, tots porucs, amb les mans juntes cap a la capella.
Déu n’hi do florida glòria al mestre monsenyor
que confessava nens aterrits
i transmutava els seus pecats sota la imponent fuga de l’orgue
i les imatges seductores dels sants.
Feia el 724, que duia brodat a la bata de ratlles
i al cervell per si rebia visita o tenia una trucada
enmig de la cridòria d’aquell camp d’extermini espiritual.
I un dia els nens, tota la canalla a l’uníson,
vàrem cremar l’església.
I aquell sí que fou un bon miracle!
Tots els pecats dels nens, petitets,
venials, un a un, amb els mortals
també abocats, tot aquell vòmit de pecats,
sota la balconada del cor elevant-se com un magma
dels quatre confessionaris de fusta rogenca
i olorosa, ungida amb el sàndal d’aixella
de milers de mecs agenollats,
frec a frec amb la galta rasposa del pare.
Tanta por, tanta comburència
va pegar foc als circuits de l’orgue.
i al sostre de fustes precioses,
i, els vitralls rebentaven
llençant foguerades de gasos
dels colorets dels pecats.
Fumerols de pecats negres
i llargs com les sotanes panxudes,
brillants de sutja i de botons
s’alçaven pel damunt del barri
i els nens, embogits, aplaudíem aquella gran falla de pecats,
finalment expiats pel foc
justicier
de Déu.
II


“Ho sabies
perquè el passat
és encara una llosa feixuga
que ens prem els cossos ,”
Carles M. Sanuy

He guardat totes les agendes
des que vaig començar a escriure cartes
i les mil millors poesies
de la llengua de ma mare,
com puntes de coixí per anar trenant memòria.
Muntanyes de papers carregats escales amunt,
escales avall cada cop que he migrat d’hospici.
Jo sí que en tinc de memòries i paperines!
Guardo les cartes de mon pare
i les entrades dels concerts
i les factures pagades i les sense pagar
i les anotacions de la feina
i el dia que la vaig perdre per sempre
i cantava una cançó desesperada,
abocat a la barana del riu,
com si fos al pont d’un vaixell,
en un creuer malenconiós,
cap a un exili de músic mal pagat.
I un per un els mesos i els anys que he estat esperant,
amb una fal·lera convençuda, la prova definitiva
que la decepció tan sols era un miratge.
Sé que et tenia capficat, Miquel.
Res de la nostra historia hi té a raure
amb la decepció, ans al contrari.
Encara hi sóc. Sí, per a contar-ho:
fer-ne testimoni, i desnuar,
si un dia puc, del tot, la causa profunda
de la nostra inèpcia a sobreviure.
Per ara em remeto als últims descobriments.
Últims? - Un frau als dèbils,
de proporcions desmesurades, obscenes ,
com tants i pitjors n’hi ha – què hi fa si som
trenta sis mil, com trenta sis milions?...
Ho trobaràs tot a la web de Lincolnshire
http://www.ott.zynet.co.uk/polio/lincolnshire/library/ballinger/updatepps.html
busca en aquell mar “ The Neuroanatomi of Post-Polio Fatigue”
i ho has d’entendre tot, o potser,
encara et semblarà que en faig un gra massa.
Sé que la mort és la platja on expira la ignorància.
I




Ara sí que va de veritats,
així que no em distreguis,
ni per un moment em servis la mirada
que em punxa rabiüda com un ganivet de circ.
Miro com vull i la clavo com un chapel a l’ull
d’aquell que em fa sentir de fora, un altre, un diferent;
perquè les seves veritats no són públiques ni notòries
i no el reté la vergonya
ni un micró més enllà
del borrissol de la pell
i porta la carona esmaltada
amb el rictus permanent de la innocència.
Ara sí que va de veritats!
i també d’orgulls com els meus,
en repassar les denes del meu temps
i advertir que sóc viu. Sí, tot viu, per ara,
encara que només fos per acabar aquesta tirada,
i, ja en posar el punt, rematant el vers,
quedés mort, sense memòria ni desig.
M’hauria pagat la pena d’haver triat el pedregar
per acabar d’eixa manera,
passant el riu amb l’aigua al coll.

dedicat

A Mario Aige, músic.

fites dels territoris por on transites....


“Signaré amb creu de guix
el pam de terra erma por on pelluquen viure
asseguts a l’esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries,
els que nasqueren minvats:”

Miquel Àngel Riera


“Jo sóc un home que posa tenacitat i ferro espiritual a la tasca
d’aconseguir ser un home sense intimitat.
Jo sóc un home sense intimitat.”

Blai Bonet



LLIBRE DE MÀRIO


LA POESIA RABIÜDA COM UN GANIVET DE CIRC I
TAN DOLÇA COM LA TRISTESA SOTA LA PLUJA,
de MIQUEL ÀNGEL TENA-RÚBIES

Presentació a una lectura dels seus poemes, al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.


Al darrer poema de l’escruixidor recull TORNAR DE TU, el poeta ens diu una
veritat més, d’entre la veritat completa presentada fragmentàriament tot al
llarg de l’únic poema que compon el llibre, per cert presentat amb malícia
literària en ordre invers argumental:

...N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.

La teràpia d’escriure poemes, davant de tanta impudícia, li fa pensar que
potser hauria d’haver escrit una novel·la. Amb el dubte s’acaba el LLIBRE
DE MARIO. I, cansat de tanta proximitat, diu el poeta, que “em fa tornar de
mi” posa punt final al poema. De fet, diria jo, després de llegit aquest pròleg
en forma d’epíleg hauríem de començar el recull i, així, tancar la roda,
endinsant-nos en el Tu, roda del ser que l’acompanya, i arribar al final i
tornar a iniciar el cercle en espiral ja que en nostre amic només té cinquanta
anys quan escriu el Poema de la Vida en etern retorn.
Feia deu anys que havia publicat el seu primer llibre de versos, editat a
Manacor per Miquel Àngel Riera amb un pròleg de Xavier Carcía,
LA CASA PROP DE LA VIA.

Somiqueja el xafatolls
que mai dels mais s’atansà a la via.
A la via hi moren els gossos dels pagesos
i els infants ens moriríem de ganes de jugar-hi.

(Sembla que en Miquel Àngel s’anticipa als jocs del film del jove Mañas,
EL BOLA). Ara us llegiria tot el colpidor, lleial i obert poema, per
demostrar l’acostament constant del nostre poeta a la vida.
Hi ha el Tu amb majúscula, el tu amb minúscula i el tu amorós. El que obre
les portes i hissa bandera blanca i estén les ales cap als altres. El tu de tots
els altres. I el tu eròtic, amical i cooperador a les feines quotidianes.
Hauria de llegir-vos gairebé tot el llibre perquè és tot substancial.

Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la en collonades,
ni temps per perdre postulant per fer-me un nom,
per bastir-me una carrera.
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l’entrecuix, la pell, l’ull i l’oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l’esclat fulgent d’aconseguir ser l’altre
i deixar-m´hi anar com l’únic manament.

Hi ha una molt dolorosa denúncia.
ÉS IMPRESCINDIBLE ESCOLTAR EL POEMA SOBRE L’ESPERANÇA.
(poema V, primera part). Potser seguint, com en tantes d’altres coses, l’esperança es
tractada i conquerida a esgarrapades, les petjades del seu poeta de capçalera
Màrius Torres.
Toca fons i arriba al límit més esbalaïdor de les situacions.

A la teva boca menjaré la menja / dels déus de la calma.

De tant en tant una troballa del lirisme més original i musical:

...veia ploure sobre el riu, sol mi la, sol, no surtis mai, que no, mi fa re...

Em voldria aturar un moment per comentar l’aspecte més destacat de la seva
poesia i sé que us semblarà exagerat. Hi ha connexió directa a la xarxa del
més alt voltatge còsmic. Es connecta per mitjà de molts camins. En Miquel
Àngel ho ha fet pel camí més difícil i que tan com podem tots rebutgem de
seguir. Ningú no vol estripar-se la pell per tal d’arribar al moll de l’os. I si
no hi arribem és impossible de passar a l’altre costat del mirall.

I vessaré mel al teu mal,
cantaré un salm pel neguit,
amb el teu nom tan valuós
inserit en el silenci.
La paraula del teu nom,
compàs de dos temps,
roda i ser,
foc i salmòdia.

I diu encara al poema següent:

A tu et posaré un nom per distingir-te
clara i distinta entre les coses i els altres.
I jo em canviaré el meu
per respectar el teu futur partint de zero.

Tot talment com a les escoles iniciàtiques o a la presa dels hàbits dels nous
monjos i monges. Un nom esotèric de reconeixement, després d’una mort
simbòlica seguida d’un nou renaixement.
Hauria d’esmentar molts més moments d’aquest fet místic que esclata
imparable davant de la punyent i única realitat amagada sovint sota els
afalacs de les més banals circumstàncies.
Ens diu el Mestre L-.C. de Saint-Martin:” ...No oblidem, al capdavall, que
tot el que se’ns ha donat està infinitament pel damunt d’allò que nosaltres
podem donar...Heus ací com la clara i encesa humilitat ens ha de conduir a
la pregària; aleshores, la pregària, ens conduirà a la pau de l’ànima...”
(I vull afegir que pregar és descobrir la manera de sentir-nos units al TOT,
saber vèncer les separativitats entre nosaltres i totes les coses i sers dels
UNIVERSOS.)
Aquesta és l’actitud mística del nostre poeta.
Vull donar-li, també les gràcies pel poema que em dedica amb molta
agudesa i sensibilitat.

Hem après moltes coses i hem travessat amb ell el riu de la vida amb
l’aigua al coll. I ara estem més segurs, encara, que la mort, única aparença
infringida sense opció, és la platja on expira la nostra ignorància.
Bellesa, realitat i transcendència pànica!

Germà Miquel Àngel, quan em tractes de Mestre em sento un pobre ocellic orfe de
pare i mare. Sóc un etern aprenent, un altre més dels que han nascut
“minvats”. Plorem, plorem, per la nostra condició aquí baix. GRÀCIES,
GERMÀ, PER ENSENYAR-NOS A PLORAR AMB ESPERANÇA!

Anton Sala Cornadó
Centre Comarcal Lleidatà, 31 de gener del 2004.
QUADERN DE MAHALTA 2004
LLIBRE DE MÀRIO


CROSA

-Algú em va dir que Màrio era mort. No vaig saber-ho fins a la primavera de l’any 1983

just arribat de passar un any a Madrid mig segrestat per l’absurditat casernària. La mort de Mario

s’havia produït uns mesos abans, a les acaballes de l’estiu del 82, i a causa d’una perforació intestinal, derivada –dèien- de l’agressivitat de la medicació a què havia estat sotmès en les seves estades intermitents en diverses clíniques psiquiàtriques.

No tenia ni trenta anys.-

Però Mario no era un boig i la causa darrera de la seva degradació i mort potser caldria buscar-la en

la inercia d’unes pràctiques clíniques anquilosades i anorreants i en la ignorància cínica i

autoprotectora per tant, mesquina— d’una societat provinciana que es malfiava de tot allò que transgredia els límits de la normalitat. Perquè Mario tampoc no era allò que comunament acceptem com una persona normal

Mario va nèixer i crèixer estigmatitzat per la pòlio, amb totes les limitacions que això suposa per a un infant, i amb l’evidència crua i quotidiana de la diferència arrelada al moll dels ossos. Entre les pròtessis metàl·liques que l’ajudaven a sostenir les cames malaltes i el desterrament cruel i sistemàtic de la dinàmica dels jocs dels companys de carrer i d’escola. I entre l’una i l’altra cosa, Mario es va fer músic

Perquè Mario, quan jo el vaig conèixer, era sobretot un músic.

Clar que Mario no era tampoc un músic a l’ús de l’època i la ciutat on va nèixer. Parlem dels primers

setanta i del rock en una petita, emboirada i grisa ciutat de comarca. I parlem, per tant, de la rebel·lia aleshores consubstancial a aquesta música. I hem de parlar, és clar, del menyspreu social que aleshor es tenia a tothom que gosés transgredir els límits de la normalitat. Pero Mario era músic i coix i la condició de músic, en el cas de Mario era tan consubstancial a la seva essència com la seva coixera.

La medicina evoluciona i amb els anys hem descobert -certament en molts casos massa tard- que els efectes de la malaltia de Mario, la pòlio, no es limiten a l’atrofia muscular característica, sinó que degenera en un procés neuronal que ara s’anomena síndrome postpòlio i que presenta una simptomatologia complexa tant fisica com psíquica i que aleshores – en el cas de Màrio i per a la seva dissort- s’identificà erròniament amb un quadre esquizofrènic i com a tal es va tractar.

Sé que Mario va rodar per diversos psiquiàtrics, sotmès a dosis massives de tranquilitzants i teràpies de xoc, tan a l’ús en aquella època. Un cop algú em va dir que Mario era mort. No sé exactament els anys que devia tenir, però no arribava als trenta. Se li van rebentar els budells. No va tenir estòmac per suportat tanta mesquinesa. I en memoria seva i de tants altres crearors oblidats i anònims, vull agrair a

Miquel Àngel Tena-Rúbies el testimoni d’aquest llibre, que no és sinó una catàrsi necessària i reposada. La resta és Literatura.


Gener de 2004

Carles M. Sanuy


QUADERN DE MAHALTA 2004